valen­cians, ¡ya estem en fall­es!

Encara que açò hau­ria d’haver-se pub­li­cat ahir, no va poder ser perque a Tele­fóni­ca li va paréix­er molt graciós deixar-me des de les sis de la vespra­da fins a hui sense conex­ió a inter­net. Al marge d’açò, i pese a que no sol ser habit­u­al que yo escriga ací en llen­gua valen­ciana, hui vullc fer-ho, perque m’ix aix­i­na. Lo que vinc a comen­tar del dia d’ahir és un acte molt emotiu per tot lo que rep­re­sen­ta per a un fall­er i podria dir que tam­bé per a qua­si qual­sevol valen­cià. Yo per temes diver­sos que tam­poc be a con­te con­tar ara, ya no soc fall­er, pero el meu esper­it sí con­tin­ua sent-ho. Con­tin­ue vivint les fall­es encara que ya no siga com abans. I sobre tot, con­tin­ue pen­sant lo mateix que mil­ers de per­son­es més: les fall­es son la mil­lor fes­ta del món sancer.

Ahir, dia 27 de febr­er, últim dumenge del mes, i com cada any, toca l’acte pro­to­co­lari més esper­at de tots, en el qual tota la fes­ta comença: la cridà. Que ya ficat en l’assunt, i aprof­i­tant que ho dic, per a pro­nun­ciar la paraula n’hi ha que fixar-se en la tilde que por­ta l’única «a» de la paraula. Cal dir «cridÀ», no «cr/í/da». Portem tota la vida dient-ho be i ara per ser més guais hem de can­viar-ho…

Be, i quan l’acte ter­mi­na, és un orgull per a tots els que sen­tim les fall­es reconéix­er i dir: VALENCIANS, ¡YA ESTEM EN FALLES! I es que en el dia d’ahir va escomençar tot: la primera des­pertà, la primera choco­latà, els primers sons inter­pre­tats per mil­ers de músics tocant al mateix temps el nos­tre himne region­al, la primera mas­cle­tà, la primera vol­ta que podem vore a les nos­tres Fall­eres Majors en les seues mil­lors gales, en acte fes­tiu ofi­cial de fall­es, el primer castell… i la primera vol­ta de l’any que més de cinquan­ta mil per­sona ixen al car­rer en les seues seny­eres, en les seues ban­des de músi­ca, en els seus estandarts, i en tota la seua ilusió per vore a les nos­tres rep­re­sen­tats, i en totes les seues ganes de fes­ta i d’emoció de vore que lo que tant de temps portem esper­ant ya està ahí.

En quant a la retrans­mis­sió per la tele­visió públi­ca dels valen­cians vullc dir que és la primera vol­ta que s’enrecorden dels que per un motiu o atre no podem estar als peus de les Tor­res de Ser­rans, vent-ho. Ni tam­poc podíem vore el castell que cul­mi­na l’acte. En antres anys recorde que només ter­mi­nar de par­lar la Fall­era Major, tallaven l’emissió. I enguany hem pogut vore sancer el castell que se va llançar. No m’ho esper­a­va, i va agradar-me molt.

En lo que respec­ta a la cridà, va agradar-me escoltar a la nos­tra alcalde­sa Rita Bar­berá par­lant la llen­gua de tot el poble valen­cià, i per­fec­ta­ment par­la­da. I m’alegra perque és cert que encara que sàpia par­lar-la, no ho fa pràc­ti­ca­ment mai. Ixcà siga atra estratè­gia políti­ca de cara a les elec­cions, com ho va ser tal­lar la retrans­mis­sió de la tele­visió cata­lana, pero siga com siga, el gest és bon­i­co. Lau­ra Caballero va fer un dis­curs molt emotiu, que me va agradar molt, i excepte unes poquetes errades en català, pròpies i nor­mals per la pres­sió en l’escola en este aspecte, tam­bé va estar molt encer­ta­da en les seues paraules, en per­fecte valen­cià, enrecor­dant-se de tots, i en defin­i­ti­va, fent-nos pas­sar un moment mar­avel­lós.

El pròx­im dimarts escomen­cen les mas­cle­taes ofi­cials, i en elles, tam­bé eixi­ran al car­rer i, sobre tot, per inter­net, les protestes dels anti­so­cials que no poden vore com la gent nor­mal s’alegra, s’emociona i s’ho pas­sa be per algu­na cosa. Eixos als que ara els dona per donar fae­na al jujats ficant denún­cies a tot lo que pensen que pot ser digne de ser denun­ci­at, men­tres que atres, intentarem pas­sar-nos-lo de la mil­lor for­ma pos­si­ble. Eixos que, en un setan­ta per cent, des del dia u al dèneu de març acodix­en a les 14:00 a la Plaça de l’Ajuntament a vore les mas­cle­taes; sí, els mateixos que després cri­tiquen les fall­es. No pas­sa res tam­poc, en tota l’història de les fall­es ha segut aix­i­na, estem acos­tu­mats a viure en ells, pero ells no s’han pogut acos­tu­mar encara a viure una semane­ta a l’any en mosatros. I després els intol­er­ants som els fall­ers…

¡Vix­quen les fall­es!